Les persones, els territoris i la llei

  • Imprimir

Euroregion Pyrenees-Mediterranean

 

 

 

 

Què està passant?

El recorregut des de la impugnació de l’Estatut Català del 2006  aprovat i referendat pel poble (les persones) fins avui, ha estat un camí de lluita pacífica, amb ordre i amb una participació al carrer com mai s’havia vist.

 

Les persones i els territoris

Com diu el meu amic Xavier, Madrid ( la mentalitat central) no entén què és i què significa Barcelona, els catalans i el seus territoris, històricament tan diferents. Per tant,  el que havia d’arribar  ja és aquí, i ara què?

Alguns opinen que la lectura és percentual (48%), jo crec que no, que és molt més, veiem:

Pasqual Maragall ja fa temps (2003) ens parlava de les Euro- regions. Penso que tenia part de raó, que el nostre encaix d’Espanya en la UE podria esser aquest model. Però per això Europa hauria de tenir totes les eines, començant per una Constitució, i totes aquelles altres estructures necessàries per tal d’evitar duplicitats. Inevitablement els Estats haurien de cedir competències en aquest model.

En el cas que el model fos les Regions, cal preservar la llengua, la cultura, l’economia local i les singularitats entre els pobles que la configurin. El que cal és tindre un model nou. Avui podem dir que el model de les Autonomies (España) ja està esgotat, en uns territoris més que en d’altres.

 

La Llei

Quina? la central, l’autonòmica, la europea?. Per sort o per desgràcia qui tira del “carro” és l’economia, però això avui també ha canviat. L’economia és global, però segons els entesos el poder de l’economia es desplaça, tant la europea com l’americana,  cap al continent asiàtic que és on hi ha més població.

La solució  per aquest dilema ha de ser europea, en un termini no massa llarg Europa tindrà menys pes que el que té ara si seguim així. Amb les lleis d’avui no ho farem, s’han de canviar!

 

Qui ha de fer-ho?

Tots plegats tenim molta feina a fer, però sobretot  necessitem polítics que siguin persones honestes, amb el cap ben moblat i amb alçada de mires, això tampoc és demanar tant, oi?.
Sortim del segle XX i entrem al  segle XXI que ja és hora!.

Qui més corre a la sortida d’una cursa no sempre arriba el primer!


Jordi Sánchez Solsona
Calafell